Les cartes rebudes, el 25 de febrer de 2013, emoció i determinació, els batecs que marca la història del mestre Benaiges
Hola Sergi,
sóc la Marta i t'escric des d'una escola d'Educació Especial de l'Hospitalet de Llobregat. Els meus alumnes d'aquest any em van demanar estudiar la Guerra Civil i com que treballem l'àrea de Coneixement del Medi per projectes (ells trien els temes) i estaven molt engrescats, evidentment vam tirar endavant el projecte. Una de les tasques que hem anat fent és identificar als diaris les notícies relacionades amb la guerra i així va ser com vam conèixer el projecte "Desenterrant el silenci".
Demà finalment anem a visitar l'exposicio al Castell de Montjuïc, hem estat mirant videos informatius a Internet i els alumnes (de 13 a 17 anys) estan molt motivats. Tant que hem decidit crear un quadern, semblant als que confeccionava l'Antoni Benaiges, tot i que encara ho hem de definir millor.
T'escric perquè no és fàcil connectar als xavals amb temes d'aquest tipus i la veritat és que treballant la teva obra, en particular, i estudiant sobre la guerra, en general, hem viscut moments força intensos i emocionants. I t'ho volia transmetre.
Moltes gràcies per la teva feina de part de tots i si t'interessa, t'enviarem la nostra obra final.
Salutacions,
Marta
Una altre d'un fill d'un deixeble d'un important mestres freinetista, el de Plasencia del Monte (Osca) Simeon Omella:
Sergi:
En arribar de la feina he trobat un paquet, amb el llibre del mestre
Benaiges.
Ja pots suposar la il.lusió amb què l'he rebut.
L'he fullejat, un treball curat i en passejar per les seves
fulles, vivència, ja la vaig notar mentre ens explicaves
l'exposició.
Gràcies.
He obert el facsimil i he de dir-te que m'he emocionat (ja en va passar
l'altre dia en veure'l en aquell expositor de Montjuïc.
Només obrir-lo he vist aquelles lletres d'impremta, aquells
colors i fixa't, he recordat el pare i la il.lusió que li
feia ensenyar-nos aquells escrits fets per una canalla, la de Plasencia, que
igual que els de Bañuelos, mai havien sortit del poble i sabien
tantes coses de fora.
De nou el meu agraïment. Pel que calgui....
Salut
Per últim: Un Correu electrònic rebut aquest setembre de 2012 i que ens mostra la grandesa del mestre Antoni.
Hoy, a sus 89 años de edad, con
la mente aún lúcida sigue teniendo en recuerdo aquel acontecimiento vivido en
su pueblo a sus 11 años de edad y que tantas veces nos ha contado: “le mataron
a su maestro” y para ella era un buen maestro.
Hoy, en mi visita, una vez más, me vuelve a recitar las
mismas estrofas de la poesía enseñada, aprendida y no olvidada hace 75 años:
Ven conmigo al monte ameno de apacible sombrío, de olorosas flores …..
¿Como es posible que tanto pueda
marcar las enseñanzas de un maestro?
Mi abuela se llama Felisa Viadas
Rojas es natural de Bañuelos de Bureba
provincia de Burgos. En la fotografía de los niños con su maestro,
publicada en Internet, ocupa el segundo lugar de la segunda fila empezando a contar
por la derecha. Vive en una Residencia para mayores en la provincia de Zaragoza. Conoció
al maestro Antonio Benaiges Nogués y mucho de lo acontecido en aquella época.
No tiene estudios superiores, ni
siquiera elementales, sólo los primarios realizados en aquella escuela, pero
siempre ha mantenido y aplicado con sus hijos el “libre pensamiento” que su maestro sembró.
Aprovechen lo que guarda en su
memoria; a la familia nos sigue cautivando y emocionando los relatos
relacionados con su maestro y con su trágica muerte.
Un saludo desde Zaragoza,
Lucía Fuente