Presentació #Elmestrequevaprometre el mar a Mont-roig del Camp
19/1/2024Presentació especial del llibre #ElMestreQueVaPrometreElMar a Mont-roig del Camp, vila del mestre. L'esglèsia Vella plena con un ou, ningú vol oblidar. Fora plou a bots i barrals. Mercès per fer possible guanyar aquesta batalla a l'oblit.
Al vespre es projectarà l pel·lícula al Poliesportiu. La família d l #AntoniBenaiges present. Un privilegi per tots.
Som a Mont-roig del Camp
Som a Mont-roig del Camp un dels llocs més especials del projecte per que és el lloc on va néixer al mestre. Som a la seva vila, a tocar de casa seva i avui ens acompanya la família, quin privilegi, això no passa cada dia, he fet molts bolos des del 2010 però aquest és dels especials, per que avui serà llibre i pel·lícula. Serà un tribut al mestre.
A la família
Família com tantes altres vegades us he manifestat i ja que us tenim aquí presents us ho torno a dir: heu de tenir l’enorme satisfacció, com a família, que tot i que la vida de l’Antoni va ser curta, per que massa aviat li van robar aquells que no pensen com nosaltres que el seu esforç no van ser en va.
De l’any 2010 fins a 2020, en que el còvid se’n va dur a l’últim exalumne en vida, l’Eladio, vaig poder conversar amb alguns d’ells. Tots d’una manera o d’una altre el recordaven. La tasca de l’Anton a l’escola de Bañuelos dona gran fruits, inclús la neta de la Felisa, una ex-alumna, reconeixia que havia estat educada per la seva àvia gràcies al caràcter lliurepensador que el seu mestre sembrà, i cal que sabeu que tots ells sempre van estar agraïts a la tasca de l’Antoni. I que si no us van dir mai res en tots aquells anys després de l’assassinat, tal com en deia en Jaume Roige Benaiges, és per que els hi va tocar oblidar per poder continuar la seva vida i poder recordar després de 2010, quan alguns d’ells es van atrevir a parlar, altres no van parlar mai per por o per no rememorar aquells fets. Però cap d’ells mai el van oblidar.
L’Eladio no recordava el nom del seu germà.
La Felisa Viadas Mataron al maestro Antonio, a mi maestro y el maestro Antonio era un buen maestro. Y si no hizo nada y lo fusilaron. Però la Felisa s’equivocava, sí, sabem que va fer molt, sabem que va fer moltíssim, va fer tant que avui ressona el seu nom i el seu exemple de mestre compromès que volia educar en llibertat.
-Quants mestres son recordats 80 anys després?
Mercès per no oblidar i Agraïments.
A més a més vull agraïr al Centre cultural de l’Esglèsia Vella haver-nos convidat a presentar el nostre llibre. A l’Ajuntament de Mont-roig del Camp per fer el passi del film i a tots els actes al voltant del mestre que ha organitzat, a l'editorial Blume, al Lípol, a la Cristina per editar-lo i a la Queralt Solé, al Paco Ferrandiz i al Paco Escribano per fer formar d’aquest equip de treball que ha recuperat la memòria del mestre Benaiges. Però especialment al Paco Escribano per saber transformar en relat tota la documentació que havia recopilat d’arxius i hemeroteques després de saber del mestre al meu pas per fossa de La Pedraja al 2010. I sobretot per haver acabat fent la pel·lícula, que tant li demanava, i que avui es podrà veure a Mont-roig.
I com no, mil mercès a la família de Benaiges per què gràcies a ells s’ha conservat la flama de la memòria del mestre i tots els quaderns publicats.
Mercès a tots!
-Per a què serveix la memòria?
Però -per a què serveix la memòria? Per què alguns fem això de gastar energies per fer llibres i parlar d’ella? La memòria és fer una mirada enrere, mirar enrere per comprendre el present però sobretot per projectar un futur que no tingui res a veure amb allò que s’inicià l’any 36 i va continuar durant més de 40 anys i que avui alguns sentim ben endins.
Mai, mai, mai m’hagués arribat a imaginar
Aquella vida que vaig trobar era la del mestre l’Antoni Benaiges, una vida dedicada a l’escola i al poble, LA VIDA D’UN MESTRE ENTUSIASTA, COMPROMÈS i FELIÇ.
El silenci va derrotar la veritat
-Doncs sabeu? Vam estar a punt d’oblidar aquesta vida, durant molts anys la veritat va ser derrotada pel silenci imposat per la por, les amenaces i la violència. Per sort la veritat no és pot amagar per sempre i gràcies a l’exhumació de la fossa i a un testimoni la veritat va aflorar. I molts van començar a parlar.
-Què salvem del temps?
Com diuen a l’obra de Teatre El mar: “Què salvem del temps? El temps és com un gran incendi, crema records, converses, olor, situacions,... -Que salvem del temps?“
Un bon professor ens obre les portes al coneixement, un bon educador estimula les nostres qualitats, però un bon mestre ens commou l’esperit.
Doncs salvarem del temps aquesta memòria, la d’aquest mestre, símbol dels mestres republicans repressaliats i un exemple d’entrega i compromís cap els infants i l’Escola popular.
Els mestres i la República
Un dels objectius de la 2a República va ser que allà on havia un nen havia d’haver una escola i un mestre. El ciutadà número 1 de la república era el mestre. I els mestres havien de portar l’esperança, la modernitat i el progrés tant als ravals de les grans ciutats com als pobles perduts de la geografia. Calia empoderar les criatures, fer éssers humans crítics i racionals, els futurs ciutadans de la República.
El mestre Benaiges va portar a Bañuelos un gramòfon i una impremta. Va donar la paraula a l’infant, però no només això, sinó també posar a disposició dels infants unes premses manuals que els hi permetien imprimir els seus pensaments, les seves pors i els seus somnis en periòdics escolars. Promovent l’escriptura i la lliure expressió dels infants. Aquells textes lliures no estaven fets per ordre del mestre, sinó que es feien per la lliure determinació de l’alumne a expressar. Gràcies a això i que la família els conservà sabem de tots ells i hem pogut recuperar la memòria d’aquella experiència escolar que ha donat tants fruïts i d’aquests tantes llavors:
Tan de bó que la recuperació d’aquesta memòria porti:
- Tant de bó serveixi per a que la joventut, però tb a la població en general, sàpiga del que va ser la 2a República, el cop militar, la guerra civil i el feixisme franquista.
- Tant de bó sigui una injecció d’entusiasme per a tants mestres que com Freinet o Benaiges, enamorats de l’escola, busquin alternatives a la classe rutinaria i repetitiva que mortifica l’escola.
- Tant de bó que aquesta vida exemplar que vam rescatar fa anys i que reivindiquem faci prendre consciència del poder transformació de l’educació i la importància del compromís personal de cada mestre.
A la fossa de La Pedraja
Vaig arribar a Burgos a l’agost de 2010, allà s’havia d’exhumar una gran fossa. Els arqueòlegs i forenses eren els de Sociedad de Ciencias Aranzadi. El meu objectiu era mostar el drama de les fosses documentant les fasses d’aquella exhumació i entrevistant als familiars de les víctimes, aquelles filles, gemanes i netes que després de 74 anys continuaven buscant els seus desapareguts per poder-los enterrar per a que descansessin en pau i no que restessin en aquella muntanya gairebé sense nom. Durant els 8 dies que durà l’exhumació es van trobar 104 restes. Ja de partida cap a casa una trucada m’alertava d’un fet important: «Sergi, después de tu partida ha pasado una persona por la fosa diciendo que ahí estaba enterrado el maestro de su pueblo. Que parece ser es una paisano tuyo, otro catalán. Antonio Beniagas, el maestro de Bañuelos de Bureba. Els primers sentiments van ser d’una barreja entre l’estupefacció i la ràbia.
-Com era possible que després d’una setmana amb un contacte total amb les persones de l’Agrupació de familiars dels desapareguts en aquelles muntanyes ningú hagués parlat d’aquell mestre català?» Però és clar el mestre Benaiges er a un més dels 350 esquelets que es buscaven en aquell indret.
Encara recordo la meva 1a visita a Mont-roig del Camp
La Caixa, Els quadernets i una fotografia
...............................
El Mar. La història d’una promesa truncada.
Vaig contemplar una història rodona – jo que venia de la fossa de la Pedraja sabia que aquell estiu cap d’ells havia vist el mar i a més sabia com havia acabat el mestre i tant homes i dones com ell, a una fossa i allà, en aquell quadern uns nens de manera innocent somiaven amb veure’l per primera vegada. Conmovia, emocionava,...tot just quan preparava el viatge, patapan, sublevació, detenció, tortura, assasinat, enterrament a una fossa. Era la història d’una promesa truncada. I les victimes d’aquesta història eren el mestre i els seus alumnes. Privats aquests últims d’una educació sense càstigs i en llibertat. Una metàfora del que seria l’escola en general.
El Mar será muy Grande,
muy ancho y muy hondo.
La gente va allí a bañarse.
Yo no he visto nunca el mar.
El Maestro nos dice que iremos
a bañarnos.
Lucia Carranza
Mèxic vs. AGA
La versió oficial: les fonts públiques de l’Axiu General de l’Administració contenen l’expedient del mestre Benaiges. A la seva carpeta trobem l’arxiu de la depuració. Resolt amb la separació definitiva i baixa ja que «El Alcalde, Cura Párroco y Vecinos dicen que la conducta de este maestro era antipatriótica, antisocial y mal vista por todo el mundo.»
Visita a una escola freinetiana de Mèxic. Homenatge silenciós a 12000km
Els exalumnes, la imatge gravada del mestre.
Els batecs de la memòria: La memòria és tossuda i la veritat no es pot amagar per sempre.
Cal continuar parlant...
I cal continuar parlant dels mestres de la República que professors, estudiants, escriptors, erudits ens parlin d’aquells homes i dones que amb tant entusiasme i vocació van intentar educar en llibertat als nens i estudiants de llavors. I, malauradament, van pagar amb la vida el pensar, somiar i ensenyar que una societat més justa era possible. Començant per l’educació.
Pontificacions innecessàries
Però abans de tot això, m'agradaria pensar, que sobre els enormes dubtes que qualsevol investigador recull i viu a la nostra feina de recuperar aquestes memòries, puguem continuar escrivint i discutint. Si és possible sense pontificacions innecessàries.
Una batalla guanyada a l’oblit
De les fosses de la Pedraja van exhumar 135 republicans assassinats. A causa del mal estat de les restes, només s'han pogut identificar 26 restes, cap d’elles eren les de l’Antoni. Però d’una cosa estic segur, no vam poder identificar el seu cos en canvi d'aquella fossa sí que va exhumar la seva memòria i entre molts vam reparar un oblit. Sen’s dubte una batalla guanyada a l’oblit!
.jpeg)
.jpeg)
.jpeg)
.jpeg)
.jpeg)
.jpeg)
.jpeg)
