diumenge, 25 de febrer del 2024

La Geobiografía del maestro Antoni Benaiges


Desenterrando al maestro Antoni Benaiges
De las fosas de La Pedraja no se lograron identificar sus restos, pero de una cosa estoy seguro: allí logramos exhumar su memoria y gracias al esfuerzo de muchos, hemos reparado un olvido.

Este nuevo trabajo es una Geobiografía del maestro Antoni Benaiges, hecha en català y castellano

Un recorrido por los lugares que marcaron su vida.



diumenge, 18 de febrer del 2024

Entrevista en RTVE

 

Accede a la entrevista

Mil mercès Sergi Serrano!



Entrevista en el Correo de Burgos

 

Accede a la entrevista


Mil gracias Alberto Marroquín!



dimecres, 7 de febrer del 2024

Antoni Benaiges, el mestre que va prometre el mar guardonat als Premis Gaudí 2024

 

Premio Especial del Público. #PremisGaudí2024


Els més de 5000 vots han decidit que #Elmestrequevaprometreelmar rebi el premi especial del Públic.





Antoni Benaiges a Catalunya Radio


L'OFICI D'EDUCAR A CATALUNYA RADIO


04/02/2024

D'una fossa comuna de la Pedraja, a Burgos, el documentalista Sergi Bernal va estirar el fil de la vida del mestre català de la República Antoni Benaiges, que inspira la pel·lícula "El mestre que va prometre el mar"; èxit de públic amb més de 250.000 espectadors i nominada a 6 Gaudís i 5 Goyes. De la força pedagògica del mestre Benaiges, en parlem a "L'ofici d'educar" amb Sergi Bernal, Premi Ciutat de Barcelona 2020 i Marta Mata de Rosa Sensat del 2022, creador d'una exposició de fotografies, del documental "El retratista", de diversos llibres i de xerrades als centres educatius; Beth Gil, mestra de 6è de primària de l'Escola Ferran de Sagarra (de Santa Coloma de Gramenet), i els seus alumnes Pablo i Júlia, que han treballat Benaiges. I sentirem també el guionista de la pel·lícula "El mestre que va prometre el mar", Albert Val, i el protagonista, Enric Auquer, i la filòsofa Marina Garcés. I acabarem amb els "Llibres per somiar", de Jaume Centelles.

dijous, 25 de gener del 2024

El Retratista a Cambrils

El Retratista a Cambrils


Cultura

CAMBRILS PENSA

Sergi Bernal, investigador: «Als alumnes d'Antoni Benaiges els hi va tocar oblidar per poder sobreviure a la repressió franquista»

El primer acte del cicle Cambrils Pensa va consistir en la projecció del documental 'El retratista' i la xerrada de Bernal, que ha estudiat la vida d'aquest mestre mont-rogenc executat pels franquistes


SEGUIR LLEGINT
...


Antoni Benaiges a la Cooperativa Cultural Rocaguinarda

 

Presentació del llibre Cooperativa Cultural Rocaguinarda. Paco Escribano i Sergi Bernal


diumenge, 21 de gener del 2024

Antonio Benaiges a Mont-roig del Camp

 

Presentació #Elmestrequevaprometre el mar a Mont-roig del Camp

19/1/2024

Presentació especial del llibre #ElMestreQueVaPrometreElMar a Mont-roig del Camp, vila del mestre. L'esglèsia Vella plena con un ou, ningú vol oblidar. Fora plou a bots i barrals. Mercès per fer possible guanyar aquesta batalla a l'oblit.

Al vespre es projectarà l pel·lícula al Poliesportiu. La família d l #AntoniBenaiges present. Un privilegi per tots.



Parlament "teòric" Sergi Bernal:

Som a Mont-roig del Camp


Som a Mont-roig del Camp un dels llocs més especials del projecte per que és el lloc on va néixer al mestre. Som a la seva vila, a tocar de casa seva i avui ens acompanya la família, quin privilegi, això no passa cada dia, he fet molts bolos des del 2010 però aquest és dels especials, per que avui serà llibre i pel·lícula. Serà un tribut al mestre.

A la família


Família com tantes altres vegades us he manifestat i ja que us tenim aquí presents us ho torno a dir: heu de tenir l’enorme satisfacció, com a família, que tot i que la vida de l’Antoni va ser curta, per que massa aviat li van robar aquells que no pensen com nosaltres que el seu esforç no van ser en va.

De l’any 2010 fins a 2020, en que el còvid se’n va dur a l’últim exalumne en vida, l’Eladio, vaig poder conversar amb alguns d’ells. Tots d’una manera o d’una altre el recordaven. La tasca de l’Anton a l’escola de Bañuelos dona gran fruits, inclús la neta de la Felisa, una ex-alumna, reconeixia que havia estat educada per la seva àvia gràcies al caràcter lliurepensador que el seu mestre sembrà, i cal que sabeu que tots ells sempre van estar agraïts a la tasca de l’Antoni. I que si no us van dir mai res en tots aquells anys després de l’assassinat, tal com en deia en Jaume Roige Benaiges, és per que els hi va tocar oblidar per poder continuar la seva vida i poder recordar després de 2010, quan alguns d’ells es van atrevir a parlar, altres no van parlar mai per por o per no rememorar aquells fets. Però cap d’ells mai el van oblidar.

L’Eladio no recordava el nom del seu germà.

La Felisa Viadas Mataron al maestro Antonio, a mi maestro y el maestro Antonio era un buen maestro. Y si no hizo nada y lo fusilaron. Però la Felisa s’equivocava, sí, sabem que va fer molt, sabem que va fer moltíssim, va fer tant que avui ressona el seu nom i el seu exemple de mestre compromès que volia educar en llibertat.

-Quants mestres son recordats 80 anys després?

Mercès per no oblidar i Agraïments.


Per tot això, us dic: moltes gràcies per estar avui aquí, i gràcies per no voler oblidar, perquè si avui sou aquí és perquè voleu que aquesta vella memòria, tan plena de vigència, no es perdi.

A més a més vull agraïr al Centre cultural de l’Esglèsia Vella haver-nos convidat a presentar el nostre llibre. A l’Ajuntament de Mont-roig del Camp per fer el passi del film i a tots els actes al voltant del mestre que ha organitzat, a l'editorial Blume, al Lípol, a la Cristina per editar-lo i a la Queralt Solé, al Paco Ferrandiz i al Paco Escribano per fer formar d’aquest equip de treball que ha recuperat la memòria del mestre Benaiges. Però especialment al Paco Escribano per saber transformar en relat tota la documentació que havia recopilat d’arxius i hemeroteques després de saber del mestre al meu pas per fossa de La Pedraja al 2010. I sobretot per haver acabat fent la pel·lícula, que tant li demanava, i que avui es podrà veure a Mont-roig.

I com no, mil mercès a la família de Benaiges per què gràcies a ells s’ha conservat la flama de la memòria del mestre i tots els quaderns publicats.

Mercès a tots!

-Per a què serveix la memòria?


Però -per a què serveix la memòria? Per què alguns fem això de gastar energies per fer llibres i parlar d’ella? La memòria és fer una mirada enrere, mirar enrere per comprendre el present però sobretot per projectar un futur que no tingui res a veure amb allò que s’inicià l’any 36 i va continuar durant més de 40 anys i que avui alguns sentim ben endins.

Mai, mai, mai m’hagués arribat a imaginar


Mai m’hagués arribat a imaginar que quan vaig anar a documentar l’obertura d’una fossa comuna d’assassinats l’any 36 per les seves idees polítiques trobaria una vida, tan plena, que em portaria de la fossa a l’escola, projectant-me d’un camp d’assassinats amb 104 víctimes del feixisme, la fossa, a un camp de vida, una escola plena d’infants.

Aquella vida que vaig trobar era la del mestre l’Antoni Benaiges, una vida dedicada a l’escola i al poble, LA VIDA D’UN MESTRE ENTUSIASTA, COMPROMÈS i FELIÇ.

El silenci va derrotar la veritat


-Doncs sabeu? Vam estar a punt d’oblidar aquesta vida, durant molts anys la veritat va ser derrotada pel silenci imposat per la por, les amenaces i la violència. Per sort la veritat no és pot amagar per sempre i gràcies a l’exhumació de la fossa i a un testimoni la veritat va aflorar. I molts van començar a parlar.

-Què salvem del temps?


Com diuen a l’obra de Teatre El mar: “Què salvem del temps? El temps és com un gran incendi, crema records, converses, olor, situacions,... -Que salvem del temps?“

Un bon professor ens obre les portes al coneixement, un bon educador estimula les nostres qualitats, però un bon mestre ens commou l’esperit.

Doncs salvarem del temps aquesta memòria, la d’aquest mestre, símbol dels mestres republicans repressaliats i un exemple d’entrega i compromís cap els infants i l’Escola popular.


Els mestres i la República


Un dels objectius de la 2a República va ser que allà on havia un nen havia d’haver una escola i un mestre. El ciutadà número 1 de la república era el mestre. I els mestres havien de portar l’esperança, la modernitat i el progrés tant als ravals de les grans ciutats com als pobles perduts de la geografia. Calia empoderar les criatures, fer éssers humans crítics i racionals, els futurs ciutadans de la República.

El mestre Benaiges va portar a Bañuelos un gramòfon i una impremta. Va donar la paraula a l’infant, però no només això, sinó també posar a disposició dels infants unes premses manuals que els hi permetien imprimir els seus pensaments, les seves pors i els seus somnis en periòdics escolars. Promovent l’escriptura i la lliure expressió dels infants. Aquells textes lliures no estaven fets per ordre del mestre, sinó que es feien per la lliure determinació de l’alumne a expressar. Gràcies a això i que la família els conservà sabem de tots ells i hem pogut recuperar la memòria d’aquella experiència escolar que ha donat tants fruïts i d’aquests tantes llavors:

Tan de bó que la recuperació d’aquesta memòria porti:

  • Tant de bó serveixi per a que la joventut, però tb a la població en general, sàpiga del que va ser la 2a República, el cop militar, la guerra civil i el feixisme franquista.
  • Tant de bó sigui una injecció d’entusiasme per a tants mestres que com Freinet o Benaiges, enamorats de l’escola, busquin alternatives a la classe rutinaria i repetitiva que mortifica l’escola.
  • Tant de bó que aquesta vida exemplar que vam rescatar fa anys i que reivindiquem faci prendre consciència del poder transformació de l’educació i la importància del compromís personal de cada mestre.


A la fossa de La Pedraja


Vaig arribar a Burgos a l’agost de 2010, allà s’havia d’exhumar una gran fossa. Els arqueòlegs i forenses eren els de Sociedad de Ciencias Aranzadi. El meu objectiu era mostar el drama de les fosses documentant les fasses d’aquella exhumació i entrevistant als familiars de les víctimes, aquelles filles, gemanes i netes que després de 74 anys continuaven buscant els seus desapareguts per poder-los enterrar per a que descansessin en pau i no que restessin en aquella muntanya gairebé sense nom. Durant els 8 dies que durà l’exhumació es van trobar 104 restes. Ja de partida cap a casa una trucada m’alertava d’un fet important: «Sergi, después de tu partida ha pasado una persona por la fosa diciendo que ahí estaba enterrado el maestro de su pueblo. Que parece ser es una paisano tuyo, otro catalán. Antonio Beniagas, el maestro de Bañuelos de Bureba. Els primers sentiments van ser d’una barreja entre l’estupefacció i la ràbia.

-Com era possible que després d’una setmana amb un contacte total amb les persones de l’Agrupació de familiars dels desapareguts en aquelles muntanyes ningú hagués parlat d’aquell mestre català?» Però és clar el mestre Benaiges er a un més dels 350 esquelets que es buscaven en aquell indret.

Encara recordo la meva 1a visita a Mont-roig del Camp


La Caixa, Els quadernets i una fotografia


...............................

El Mar. La història d’una promesa truncada.


Vaig contemplar una història rodona – jo que venia de la fossa de la Pedraja sabia que aquell estiu cap d’ells havia vist el mar i a més sabia com havia acabat el mestre i tant homes i dones com ell, a una fossa i allà, en aquell quadern uns nens de manera innocent somiaven amb veure’l per primera vegada. Conmovia, emocionava,...tot just quan preparava el viatge, patapan, sublevació, detenció, tortura, assasinat, enterrament a una fossa. Era la història d’una promesa truncada. I les victimes d’aquesta història eren el mestre i els seus alumnes. Privats aquests últims d’una educació sense càstigs i en llibertat. Una metàfora del que seria l’escola en general.


El Mar será muy Grande,

muy ancho y muy hondo.

La gente va allí a bañarse.

Yo no he visto nunca el mar.

El Maestro nos dice que iremos

a bañarnos.




Lucia Carranza


Mèxic vs. AGA


La versió oficial: les fonts públiques de l’Axiu General de l’Administració contenen l’expedient del mestre Benaiges. A la seva carpeta trobem l’arxiu de la depuració. Resolt amb la separació definitiva i baixa ja que «El Alcalde, Cura Párroco y Vecinos dicen que la conducta de este maestro era antipatriótica, antisocial y mal vista por todo el mundo.»

Visita a una escola freinetiana de Mèxic. Homenatge silenciós a 12000km

Els exalumnes, la imatge gravada del mestre.


Els batecs de la memòria: La memòria és tossuda i la veritat no es pot amagar per sempre.

Cal continuar parlant...


I cal continuar parlant dels mestres de la República que professors, estudiants, escriptors, erudits ens parlin d’aquells homes i dones que amb tant entusiasme i vocació van intentar educar en llibertat als nens i estudiants de llavors. I, malauradament, van pagar amb la vida el pensar, somiar i ensenyar que una societat més justa era possible. Començant per l’educació.


Pontificacions innecessàries


Però abans de tot això, m'agradaria pensar, que sobre els enormes dubtes que qualsevol investigador recull i viu a la nostra feina de recuperar aquestes memòries, puguem continuar escrivint i discutint. Si és possible sense pontificacions innecessàries.

Una batalla guanyada a l’oblit


De les fosses de la Pedraja van exhumar 135 republicans assassinats. A causa del mal estat de les restes, només s'han pogut identificar 26 restes, cap d’elles eren les de l’Antoni. Però d’una cosa estic segur, no vam poder identificar el seu cos en canvi d'aquella fossa sí que va exhumar la seva memòria i entre molts vam reparar un oblit. Sen’s dubte una batalla guanyada a l’oblit!












dijous, 18 de gener del 2024

divendres, 5 de gener del 2024

Vivir, La Voz de La Bureba Antonio Benaiges

Sois muchas las personas que os habeis dirigido a mi solicitándome el artículo escrito por Benaiges y titulado Vivir que aparece en el filme #ElMaestroqueprometióelmar.  

Aquí lo teneis!

La voz de la Bureba fue un semanario independiente, defensor de la agricultura y de los intereses de la comarca de la Bureba, que se publicó en la ciudad de Briviesca (Burgos) entre abril de 1934 y julio de 1936. En la redacción de este periódico escribían con regularidad muchas personas de la Bureba, uno de ellos era el maestro de Bañuelos de Bureba, Antoni Benaiges.

Vivir



Cuestión previa: poder vivir.


Escalofría esta cuestión previa. Que hay humanos, ¡millones de humanos!, que carezcan de lo elemental para sostenerse físicamente, solo puede ser posible en una sociedad como la actual, donde lo que no produciendo nada y disfrutándolo todo acumulan tanta riqueza como inferioridad moral. Humanamente es incomprensible; socialmente intolerable; económicamente, suicida y estúpido Tanto como saben de números y no supieron vislumbrar lo que ahora es un desastre: el desequilibrio económico de su sistema capitalista.

A más perfeccionamiento de los instrumentos de trabajo, más producción y menos hombres trabajando; a menos hombres trabajando, menos jornales y menos consumo; a menos consumo y más producción, desequilibrio. Desequilibrio, claro, cada vez más acentuado a medida que se perfecciona la maquinaria.

Así se dan las paradojas tragicómicas, que sobre pan y la gente muera de hambre, que abunde la riqueza y se promulguen leyes de restricciones, que haya obreros sin trabajo y trabajen otros día y noche.




Y por otra parte, que los obreros para defenderse, tengan forzosamente que recurrir a la huelga y al sabotaje, esto es, agravar el mal, puesto que dejando de trabajar aumentan los sin trabajo y, por tanto, el consumo es menos, y destruyendo maquinaria y producto, reducen la posibilidad de poder trabajar y comer, que es precisamente lo primero que buscan. Éste -el capital acumulado- es el monstruoso tronco- la cabeza es el Salvador de turno y los brazos de la Iglesia y el militarismo; piernas no tiene, porque como parásito que es, no anda -que defienden los del eterno bloque anti-revolucionario, que, si no supiéramos que son los que huelen a incienso de la Inquisición y a crisis del perdón, solo por llevar un anti por programa, ya se definen como aspirantes a padres de lo que ellos llaman patria.

Vivir: saber vivir


Sentado la premisa de que todo hombre pueda vivir, cuente con lo indispensable que no falta ni a los cochinos, surge un problema de índole esencialmente espiritual, que nos lleva, precisamente, a diferenciarnos de los cochinos: vivir como hombre, hacia lo hondo y cada vez más plenamente, en contra del vivir planificado, flotante, siervo de cualquier ambiente. El problema es grave: sólo uno por sí mismo puede resolverlo.

Problema íntimo: problema y dilema, ser o no ser, vivir o no vivir. Quien no resuelve su problema, es un simple ser, que se nutre y reproduce, no un hombre que sube y baja la ondulación emocional del mundo interno, goce de goces de humanidad henchido.

Como todos los problemas, y éste más que ningún otro, el problema del yo se resuelve resolviéndolo, y para ello hay que empezar, que ya es resolver algo. No hacen falta fortunas, ni talentos, ni resplandores de civilización, ni artes de birlibirloque. Ni siquiera eso que llaman sentido común, que por ser común, carece de sentido, ya que el sentido íntimo de las cosas, es una esencia personalísima y original de cada uno.

Para resolver el problema, basta no tener serrín en la cabeza, seco el corazón y mariquita la voluntad.

Los grandes hombres, contrariamente a los que la gente cree, no son siempre los grandes sabios ni los grandes genios. Stravisky, Napoleón y Torquemada, por ejemplo, fueron, sin duda alguna, tres genios en sus oficios de estafador, guerrero y asesino, respectivamente, y cualitativamente como hombres están a la altura del primer peldaño de la escala zoológica.

Lope de Vega asombra como valor literario y fue, en cambio, un hombre menos que mediocre. Los grandes hombres han de serlo íntegramente, en su idea, en sentimiento y en conducta. Sobre todo en conducta, que es el índice que nos da a conocer y hace posible la convivencia.

Franklin, Cajal, Cristo, Beethoven, Pateur, Pablo Iglesias, Concepción Arenal, Miguel Ángel, Teresa de Jesús, Giner de los Ríos, Gandhi, Tagore, Palisy, Cossio… esos, esos son grandes hombres. Creadores de sí mismos y bienhechores de la humanidad. Gracias a ellos el mundo avanza, y gracias a los Torquemadas, Napoleones y Straviskys, el mundo baila la contradanza de los jinetes del Apocalipsis: miseria, hambre, guerra, peste.

Vivir humano es una armonía superior. Natura y Cultura. Que cada acción sea la resultande te dos fuerzas honda y fuertemente abrazadas: pensamiento y sentimiento. Estar en todo momento conformes con nosotros mismos y aspirar también en todo momento a ser mejores. Satisfacción íntima por haber obrado bien; inquietud por querer hacerlo mejor. Que el alma se mueva siempre, chorree siempre, vaya siempre encauzada en trayectoria libremente concebida y libremente trazada. Extirpar de nosotros lo que dañe y estimular lo que beneficie. Abrir los ojos, que es abrir el alma. Autoeducarnos. Lejísimos de aquella fórmula que es dogma del jesuitismo: “El fin, justifica los medios”. Fórmula peligrosísima, que puede conducir a lo más canallesco imaginable. Querer ser hombre, siéndolo. Lícitos los fines y lícitos los medios.

Hemos dicho abrir los ojos. Esto no es nada fácil. Ni nada cómodo. Supone un esfuerzo y, a veces un dolor. Calentarse el cerebro pensando y arrancándole prejuicios, herir el alma para inyectarle nueva sangre moza, convertir en títere que nos divierta el “qué dirán” que nos envuelve, es tarea cuesta arriba y no siempre libre de algún zarpazo felino. Pero también cuesta arriba se respira el aire puro, se ensancha el horizonte y se siente más intensa la libertad, salud del espíritu.

Desgraciadamente, son pocos los que emprenden ese viaje cuesta arriba. Vivir en la planicie es menos complicado y nada expuesto. Vivir sin preocupaciones, acomodarse lo mejor posible y allá cuidados todos los problemas. Así discurren los más, porque los más, son los de espíritu aburguesado, abesugado. ¡Pobres infelices que viven presos de la hora presente, insípida y mezquina, sin una ilusión, sin un recuerdo, sin otras satisfacciones que la meramente fisiológicas; que lo creen todo y no creen nada, porque les es igual; que trabajan y no crean, porque en nada ponen emoción de artista; que viven, en fin, desapercibidos, anónimos, sin haber sido un instante admirados, y mueren peor que vivieron buscando tablas de salvación! Verdaderos “sepulcros blanqueados”, como ha dicho Pedro Mata.

Y ese espíritu aburguesado, degeneración de aquel espíritu varonil, que supo derrumbar el feudalismo medieval, no vaya a creerse que es peculiar de la llamada clase burguesa, aunque en ella se cobijen los más. Lo aburguesado no es un sector político; es una calamidad pública que alcanza a cuantos no saben erguirse buscándose a sí mismos.

Leer. Saber leer en los libros, en la Naturaleza y en la misma vida. Pensar. Vibrar.

Dos preguntas que nos inquieten: ¿Qué soy yo de mí para dentro, como entidad personal? ¿Qué soy yo de mí para fuera, como parte de una entidad colectiva? El “yo” y el “tú”. En definitiva, el “yo” solamente. Cuando cada “yo” sea una ética, que será un vivir y una conducta, la sociedad podrá alardear de culta y civilizada.

Acariciemos una palabra: Luz. Huyamos de otra, hecha sistema por quienes viven al amparo de ella: obscurantismo.




Antonio Benaiges y Nogués.
Bañuelos de Bureba,

Enero 1936
[Transcripción Alberto Conejero]