Publicat el: 23 de desembre de 2024
Per: Ramon Oliver
[CAT]
Tot va començar un dia d’agost de l’any 2010, mentre s’estava practicant l’exhumació d’una fossa comuna situada a la burgalessa localitat de La Pedraja. És curiós: de vegades resulta més fàcil tenir noticies del que passava en un determinat territori fa cent-quaranta-quatre milions d’anys, que de les barbàries assassines que van tenir com a escenari aquest mateix lloc fa encara no noranta anys de res. I aquest és el cas de La Pedraja. La intensa activitat que els dinosaures realitzaven per aquests indrets en altres molt llunyans temps, està d’allò més ben documentada .Però en canvi, conèixer la identitat dels cent-quaranta cadàvers republicans enterrats en aquella fossa damunt de la qual s’havia instal·lat durant dècades el més absolut dels silencies, constituïa ( i segueix constituint encara ara) una gesta gairebé impossible d’assolir, donat el mal estat en el qual es trobaven aquelles cossos que havien estat condemnats a la llei de l’oblit.
Però el cas és que aquell dia d’agost , un dels testimonis de l’exhumació, un home que per edat era encara una criatura quan va esclatar la Guerra Civil, va deixar anar les paraules que es troben a l’origen no solament d’aquest espectacle , sinó també d’aquell altre ben notable que van crear Xavier Bobés i Alberto Conejero amb el títol de “El mar: visió d’uns nens que no l’han vist mai”. I de la pel·lícula “El maestro que prometió el mar”, en la qual Enric Auquer interpretava el mestre que havia fet aquella promesa als seus alumnes, i que els havia convidat a escriure el grapat de redaccions sobre el mar recollit en una revista escolar editada pels mateixos alumnes, gràcies a la rudimentària impremta amb la qual carregava el mestre. I també de l’exposició “Antoni Benaiges, el mestre que va prometre el mar”, vista l’estiu del 2018 al Museu Marítim de Barcelona. Mentre sortien a la llum les primeres restes mortals exhumades, aquell testimoni va dir “Aquí està enterrat el mestre del meu poble”. I aquestes paraules, i el fet de saber que es tractava d’un mestre català que havia acabat recalant en aquell llunyà territori i fent una promesa impossible de complir , un cop les forces locals del Alzamiento Nacional van acabar amb la seva vida el 25 de juliol de 1936,van portar l’escriptor i documentalista Sergi Bernal a convertir la difusió de la història de Benaiges en una veritable obsessió personal.
Va ser també mitjançant Bernal ( a qui defineix com “un col·lega del barri”) que Eu Manzanares va sentir a parlar per primer cop d’aquell “jove mestre català que l’any 1934 va arribar a un poblet rural de la província de Burgos, duent-los aires de lliure pensament”. Uns aires que, evidentment, no tothom va rebre amb el mateix entusiasme demostrat per uns alumnes als quals, el mestre, els hi estava descobrint quelcom més que la visió imaginària d’aquell mar que mai encara havien vist a la realitat. I ja des d’aquell primer contacte amb Benaiges, Eu va quedar convençuda que algun dia li dedicaria una obra teatral al mestre i als seus alumnes. Un desig que es va materialitzar el 2020.
Però que, per aquelles casualitat que té la vida ,no ha pogut ser escenificat fins quatre anys més tard, quan ja havien estat estrenats la pel·lícula i l’espectacle als quals em referia abans. Quelcom que, en qualsevol cas, no suposa cap obstacle, donada la diferent perspectiva que ofereixen les tres propostes. Tot i que , a nivell narratiu, el text de Manzanares es trobi una mica més proper al film de Patricia Font que al muntatge de Bobés i Conejero, perquè en tots dos casos és la neta d’un d’aquells alumnes, la que ens fa una mica de guia, per tal de recórrer la distància temporal que separa l’obertura de la fossa comuna, dels esdeveniments anteriors a la seva tràgica obertura. I també en tots dos casos, el recorregut es realitza desenvolupant a partir de la brutal realitat la pura ficció , encara que aquesta ficció de ben segur presenti insospitats paral·lelismes amb uns esdeveniments que, a nivell local i familiar, sovint han quedat devorats per tants anys de silenci imposat.
Manzanares li dona forma a la seva proposta comptant amb els joves integrants de la companyia Mar Vivir; una formació que, malgrat presentar encara certs desnivells, es lliura amb ganes a la difícil tasca de donar-li vida a un grapat de personatges que es mouen per generacions i èpoques ben distants. I la dramatúrgia de l’espectacle troba una bona solució per tal de visualitzar aquests constants salts, mitjançant un recurs tan aparentment simple com efectiu. Els intèrprets , més enllà dels trets diferencials que els hi atorguen als personatges a partir dels seus recursos interpretatius, es canvien de samarreta cada cop que muden de pell, deixant així sempre a la vista el nom del personatge al qual ara donen vida, i evitant que cap membre del públic es despisti.
El públic, per cert, seu a banda i banda del cercle al voltant del qual es mouen i canvien de personalitat els intèrprets, mentre caminen damunt un sòl que sembla evocar també la terra remoguda de unes fosses comunes que, quan s’acaben obrint, poden acabar obrint també la caixa de Pandora d’uns secrets que han restat alhora llargament sepultats. Però sovint queda demostrat que , en realitat ,el que ens ha de fer por no és pas obrir la caixa, sinó deixar-la enterrada per sempre més ,enterrant també així qualsevol esperança de reconstrucció del passat que ajudi a donar-li al futur una nova perspectiva. Manzanares , enlloc de centrar-se en el senyor mestre, el tracta com un personatge més d’un entramat col·lectiu que s’anirà desvetllant a mesura que el text vagi estirant el fil de les veritats ocultes i els distanciaments familiars aparentment insalvables. I vagi conformat així el grapat de drames individuals que s’integren a la tragèdia col·lectiva. Com deia abans, les històries inventades , encara que ho siguin, s’assemblen massa a aquella successió de terribles històries reals a les quals dóna origen un conflicte fratricida com el reflectit aquí i una repressió criminal com la patida pels seus supervivents, com per no considerar-les absolutament creïbles.
El text de Manzanares i la seva posada en escena realitzen una aportació molt positiva, a l’hora de recordar que hi ha llegats terribles que es transmeten de generació en generació i que segueixen deixant marques invisibles… fins i tot en les generacions que han deixat de tenir-los presents. Tot i així, el seu espectacle corre algun que altre perill , i resulta qüestionable en segons quins aspectes. El seu metratge s’allarga un xic massa, i la seva temperatura dramàtica corre el risc de quedar una mica diluïda també en el seu tram final, en gran mesura perquè es dilata excessivament l’arribada de les últimes revelacions destinades a tancar el cercle de les veritats destapades per la fossa. El mateix efectiu recurs del canvi de samarreta acaba resultant per moments mecànicament reiteratiu, ofegat per la seva repetició. I l’excés de banda sonora també repetitiva i, per moments, massa escorada a remarcar els efectes emotius que ja volen transmetre el text i la seva dramatúrgia, sembla necessitada de més moderació. També caldria potser limitar la gestualitat d’algun dels personatges , que acaba adquirint un no volgut efecte caricaturesc. Són en qualsevol cas problemes menors d’una molt vàlida proposta que serveix també per recordar-nos la quantitat de fosses comunes encara no obertes (potser no ho seran mai) que resten perdudes per la pell de brau. Dins d’elles reposen en l’anonimat personatges tan dignes de ser rescatats de l’oblit com el nostra mestre, però la memòria dels quals potser tampoc mai no gaudirà d’una oportunitat com aquesta que li ha acabat fent justícia al profe que va fer una promesa escapçada per l’horror.
Aquí está enterrado mi maestro
Todo empezó un día de agosto del 2010, mientras se estaba practicando la exhumación de una fosa común situada en la burgalesa localidad de La Pedraja. Es curioso: a veces resulta más fácil tener noticias de lo que ocurría en un determinado territorio hace ciento cuarenta y cuatro millones de años, que de las barbarias asesinas que tuvieron como escenario este mismo sitio hace aún no noventa años de nada. Y éste es el caso de La Pedraja. La intensa actividad que los dinosaurios realizaban por estos lugares en otros muy lejanos tiempos, está muy bien documentada. Pero en cambio, conocer la identidad de los ciento cuarenta cadáveres republicanos enterrados en aquella fosa sobre la que se había instalado durante más el silencio, constituía (y sigue constituyendo todavía ahora) una hazaña casi imposible de alcanzar, dado el mal estado en el que se encontraban aquellos cuerpos que habían sido condenados a la ley del olvido.
Pero el caso es que ese día de agosto, uno de los testigos de la exhumación, un hombre que por edad era todavía una criatura cuando estalló la Guerra Civil, soltó las palabras que se encuentran en el origen no sólo de este espectáculo, sino también de aquel otro notable que crearon Xavier Bobés y Alberto Conejero con el título de “El mar: visión de unos niños que nunca lo han visto”. Y de la película “El maestro que prometió el mar”, en la que Enric Auquer interpretaba al maestro que había hecho aquella promesa a sus alumnos, y que les había invitado a escribir el puñado de redacciones sobre el mar recogido en una revista escolar editada por los propios alumnos, gracias a la rudimentaria imprenta con la que cargaba el maestro. Y también de la exposición “Antoni Benaiges, el maestro que prometió el mar”, vista el verano de 2018 en el Museu Marítim de Barcelona. Mientras salían a relucir los primeros restos mortales exhumados, aquel testigo dijo “Aquí está enterrado el maestro de mi pueblo”. Y estas palabras, y saber que se trataba de un maestro catalán que había acabado recalando en aquel lejano territorio y haciendo una promesa imposible de cumplir , una vez las fuerzas locales del Alzamiento Nacional acabaron con su vida el 25 de julio de 1936, llevaron al escritor y documentalista Sergi Bernal a convertir la difusión de la historia de Benaiges en una verdadera obsesión personal.
Fue también mediante Bernal (a quien define como “un colega del barrio”) que Eu Manzanares oyó hablar por primera vez de aquel “joven maestro catalán que en 1934 llegó a un pueblecito rural de la provincia de Burgos, llevándoles aires de libre pensamiento”. Unos aires que, evidentemente, no todos recibieron con el mismo entusiasmo demostrado por unos alumnos a los que, el maestro, les estaba descubriendo algo más que la visión imaginaria de aquel mar que nunca habían visto en la realidad. Y ya desde ese primer contacto con Benaiges, Eu quedó convencida de que algún día le dedicaría una obra teatral al maestro ya sus alumnos. Un deseo que se materializó en el 2020.
Pero que, por aquellas casualidad que tiene la vida, no ha podido ser escenificado hasta cuatro años más tarde, cuando ya habían sido estrenados la película y el espectáculo a los que antes me refería. Algo que, en cualquier caso, no supone ningún obstáculo, dada la diferente perspectiva que ofrecen las tres propuestas. Aunque, a nivel narrativo, el texto de Manzanares se encuentre un poco más cercano al filme de Patricia Font que al montaje de Bobés y Conejero, porque en ambos casos es la limpia de uno de esos alumnos, la que nos hace un poco de guía, con el fin de recorrer la distancia temporal que separa la apertura de la fosa común, de los eventos anteriores a su trágica apertura. Y también en ambos casos, el recorrido se realiza desarrollando a partir de la brutal realidad la pura ficción, aunque esta ficción seguro presente insospechados paralelismos con unos acontecimientos que, a nivel local y familiar, a menudo han quedado devorados por tantos años de silencio impuesto.
Manzanares le da forma a su propuesta contando con los jóvenes integrantes de la compañía Mar Vivir; una formación que, pese a presentar todavía ciertos desniveles, se entrega con ganas a la difícil tarea de darle vida a un puñado de personajes que se mueven por generaciones y épocas muy distantes. Y la dramaturgia del espectáculo encuentra una buena solución para visualizar estos constantes saltos mediante un recurso tan aparentemente simple como efectivo. Los intérpretes, más allá de los rasgos diferenciales que les otorgan a los personajes a partir de sus recursos interpretativos, se cambian de camiseta cada vez que mudan de piel, dejando así siempre a la vista el nombre del personaje al que ahora dan vida, y evitando que ningún miembro del público se despiste.
El público, por cierto, se sienta a ambos lados del círculo alrededor del cual se mueven y cambian de personalidad los intérpretes, mientras caminan sobre un suelo que parece evocar también la tierra removida de unas fosas comunes que, cuando acaban abriéndose, pueden acabar abriendo también la caja de Pandora de unos secretos que han permanecido a la vez largamente sepultados. Pero a menudo queda demostrado que, en realidad, lo que nos tiene que dar miedo no es abrir la caja, sino dejarla enterrada para siempre, enterrando también así cualquier esperanza de reconstrucción del pasado que ayude a darle al futuro una nueva perspectiva. Manzanares, en vez de centrarse en el señor maestro, le trata como un personaje más de un entramado colectivo que se irá desvelando a medida que el texto vaya estirando el hilo de las verdades ocultas y los distanciamientos familiares aparentemente insalvables. Y vaya conformado así el puñado de dramas individuales que se integran en la tragedia colectiva. Como decía antes, las historias inventadas, aunque lo sean, se asemejan demasiado a aquella sucesión de terribles historias reales a las que da origen un conflicto fratricida como el reflejado aquí y una represión criminal como la sufrida por sus supervivientes, como por no considerarlas absolutamente creíbles.
El texto de Manzanares y su puesta en escena realizan una aportación muy positiva, a la hora de recordar que existen legados terribles que se transmiten de generación en generación y que siguen dejando marcas invisibles… incluso en las generaciones que han dejado tenerlos presentes. Sin embargo, su espectáculo corre algún que otro peligro, y resulta cuestionable en según qué aspectos. Su metraje se alarga algo demasiado, y su temperatura dramática corre el riesgo de quedar algo diluida también en su tramo final, en gran medida porque se dilata excesivamente la llegada de las últimas revelaciones destinadas a cerrar el círculo de las verdades destapadas por la fosa. El mismo efectivo recurso del cambio de camiseta acaba resultando por momentos mecánicamente reiterativo, ahogado por su repetición. Y el exceso de banda sonora también repetitiva y, por momentos, demasiado escorada en remarcar los efectos emotivos que ya quieren transmitir el texto y su dramaturgia, parece necesitada de mayor moderación. También debería quizás limitar la gestualidad de alguno de los personajes, que acaba adquiriendo un no querido efecto caricaturesco. Son en cualquier caso problemas menores de una muy válida propuesta que sirve también para recordarnos la cantidad de fosas comunes aún no abiertas (quizás no lo serán nunca) que quedan perdidas por la piel de toro. Dentro de ellas reposan en el anonimato personajes tan dignos de ser rescatados del olvido como nuestro maestro, pero cuya memoria quizás tampoco nunca goce de una oportunidad como ésta que le ha acabado haciendo justicia al profe que va hacer una promesa descabezada por el horror.