Jaume Aragonès Benaiges

Hi ha absències que costen d’entendre. Absències que arriben massa aviat i que deixen un silenci profund, d’aquells que pesen al cor.

Jaume ens has deixat massa aviat. I és impossible no sentir que la vida ha estat injusta amb tú. Marxa un pare, un marit, un fill… un company en la recerca i en l’amistat. Marxa algú imprescindible i hauré d’aprendre a viure amb aquest buit. Un buit que només es pot omplir amb records i tot allò que ell m’ha donat gràcies a la seva gran generositat.

Però en Jaume també era molt més. Era memòria, era compromís, era fidelitat a les arrels. Nebot del mestre Antoni Benaiges, va dedicar molts esforços a recuperar la seva història familiar. Gràcies a la seva constància, a la seva sensibilitat i a la seva estimació, aquell mestre que va prometre el mar no ha caigut en l’oblit. En Jaume li va tornar la veu. I amb això, també ens la va donar a tots nosaltres.

Jo el vaig conèixer l’any 2010 a Mont-roig del Camp a casa de l’Elisa. Encara recordo aquell primer dia, amb ella, la seva mare, en Jaume Roigé, el seu padrí i ell. Em van obrir les portes no només de casa seva, sinó també de la seva memòria, la familiar, les carpetes antigues i les capsetes dels records. Una capseta conservava els quadernets de l’escola de Burgos, la guardaven com un tresor, eren molt més que papers infantils: eren vida, eren història, eren emoció. I en Jaume els mostrava amb una barreja d’orgull i tendresa que no s’oblida. D’allà vaig sortir amb una còpia de tots ells gràcies a la seva labor escanejant-los.

Des d’aquell moment, ens vam anar trobant moltíssimes vegades. Homenatges al mestre, entrevistes, dinars a Les Pobles, converses robades a la nit…”Coi Sergi, com perdem la nit!” quan l’assaltava de matinada amb els meus correus plens de preguntes sobre el mestre al seu correu electrònic. I sempre hi era, amb la seva mirada serena, amb la seva manera de fer, amb aquella generositat que no buscava protagonisme, però que ho feia tot possible. Sempre vaig prioritzar el protagonisme en els grans, en l’Elisa i en Jaume Roigé, però qui havia fet les primeres passes en el gran projecte de recuperació havies estat tú i et mereixies més foco, que tu mateix rebutjaves.

Avui ens queda el dolor. Un dolor profund, difícil de posar en paraules perquè és tan injust. Però també ens queda el privilegi d’haver-te conegut, d’haver compartit camí amb tu, d’haver après de la teva constància i del teu amor per la memòria i la veritat. Puc dir que durant anys hem estat a la mateixa trinxera i puc dir, sense por a errar, que vam guanyar la batalla a l’oblit, a la indiferència i a la injustícia. Sense tenir el vostre recolzament, família Benaiges, sempre al meu costat, no hagués estat possible aquest projecte de col·lectivització d’aquesta memòria que ja és de tots.

Hi ha persones que no marxen mai. I tú ets una d’elles. Perquè viuràs en la teva família, en tot allò que vas fer i en tot allò que vas ajudar a recuperar.

La teva pèrdua és irreparable. Però el teu record és per sempre.

Descansa en pau, Jaume Aragonès Benaiges. No t’oblidaré!