Antoni Benaiges t'estimo. Terra de Llorers.

Avui cedeixo el meu espai de blog dedicat al mestre Benaiges al Michael Kirkegaard i al seu treball per a Terra de llorers fet a Llorenç de Penedès aquest cap de setmana passat. 

Mercès Michael, Ramon Sicart per fer-ho possible i Mil Mercès Albert Taulé per presentar-me aquesta experiència creativa tan simbòlica i punyent!

Endavant Michael! Endavant memòria!

Aquest any de nou, i en van vuit, Ramon Sicart em va convidar a participar en el projecte Terra de llorers a Llorenç del Penedès, i em va suggerir veure la pel·lícula "El mestre que va prometre el mar". 

La pel·lícula el va inspirar a utilitzar el sistema d'ensenyament de la impremta Freinet en una col·laboració amb l'escola de Llorenç i, posteriorment, en un esdeveniment amb Sergi Bernal, el fotògraf dels fotogrames de la pel·lícula i propietari de la impremta Freinet utilitzada a la pel·lícula. 

Vaig veure la pel·lícula i, com poques vegades em passa, em va fer plorar. 

Vaig plorar perquè el mestre Antoni Benaiges, que el 1934 va aplicar els ensenyaments de Célestin Freinet, la impremta Freinet i la música en l'educació dels nens, va obrir un nou món d'atenció, interès, comunicació, escriptura, amor i art en un entorn educatiu gairebé inexistent al poble de Bañuelos de Bureba, a prop de Burgos.

Crec que, com la majoria dels qui han vist aquesta pel·lícula, em vaig enamorar d'Antoni Benaiges, i em va entristir profundament que una persona progressista, i milers com ell (i això continua passant avui dia), fossin assassinats i fets desaparèixer d'aquest món. 

Per això, vaig fer el meu fotomuntatge com una pancarta de protesta, utilitzant els orificis de ventilació habituals de la pancarta com si fossin els forats produïts per les bales. Les dimensions d'aquests forats les he fet servir per a les meves insígnies, en les quals plantejo la pregunta: QUÈ ÉS PERD?, quan una persona com Antoni Benaiges, o altres éssers humans com ell, són assassinats a tot el món al llarg de la història. «Què es perd?» es va convertir en el títol de la meva obra. 

Gràcies a Sergi Bernal per permetre'm fer servir una de les seves fotografies de la pel·lícula “El mestre que va prometre el mar” per a la meva pancarta, i també per permetre'm fer servir la màquina d'impressió Freinet original, utilitzada a la pel·lícula, per imprimir el títol del meu projecte a les insígnies. La impremta Freinet va representar, a l'època d'Antoni Benaiges, un nou mitjà de comunicació per a nens i professors. He fet servir la insígnia, ja que és un dels mitjans que la meva generació ha fet servir per expressar idees, manifestar opinions i comunicar estatus i actituds. 

Fer aquest treball i veure la pel·lícula «El mestre que va prometre el mar» em va confrontar amb el meu propi privilegi infantil, a finals dels anys 50 i principis dels 60, quan vaig viure una nova forma d’integrar l'art al currículum escolar. 

Vaig créixer amb Rikard Sneum, pioner de la pedagogia experimental a Dinamarca, influenciat no per les idees de Célestin Freinet, sinó per les de Herbert Read, filòsof polític, poeta, novel·lista, anarquista i crític literari i artístic anglès, i les seves idees sobre la integració de l'art a l'educació. 

Herbert Read va ser contemporani de Célestin Freinet. Pot semblar un període llarg entre mitjans de la dècada de 1930 i la de 1950, però és important recordar que entremig es van produir una guerra civil a Espanya i la Segona Guerra Mundial, un període que va reprimir qualsevol mena d’experimentació i el lliure ensenyament, expressió i comunicació. Em vaig adonar que la meva experiència amb l'ensenyament experimental a finals de la dècada del 1950 no distava tant de les idees d'Antoni Benaiges a mitjans de la dècada de 1930. Simplement, es tractava de dues filosofies pedagògiques diferents, però similars, de dos pioners diferents a la mateixa època.

Vaig tenir la sort que el pintor i professor danès Rikard Sneum posés a prova a casa meva aquestes noves idees per a l'educació infantil de Herbert Read, i vaig decidir utilitzar aquesta obra d'art titulada QUÈ ÉS PERD?, per a Terra de llorers i dedicar-la als mestres progressistes de Llorenç del Penedès, Josep Brugal Colet i Antoni Jané Jané.

Michael Kirkegaard

Fotografies: Thomas Keis y Manuel Morales

Els vaig prometre el mar Antoni Benaiges

Enguany l'Associació de mestres Rosa Sensat celebra la seva Escola d'Estiu a Santa Coloma de Gramenet, el meu poble, i hi presenta una nova edició d'Els vaig prometre el mar, de Sebastià Gertrudix i d'un servidor.

https://www.rosasensat.org/ca/productes/llibres/referents/els-vaig-prometre-el-mar

Els vaig prometre el mar és una novel·la històrica escrita per Sebastià Gertrudix i Sergi Bernal. L'obra s'inspira en la història real del mestre republicà Antoni Benaiges, un dels molts docents represaliats després del cop d'estat de 1936.

La novel·la explica com Benaiges, destinat al petit poble burgalès de Bañuelos de Bureba, aplica les tècniques pedagògiques de Célestin Freinet, basades en la participació activa dels infants, la impremta escolar i l'expressió lliure. En aquest context, fa una promesa als seus alumnes: portar-los a veure el mar, molts dels quals no l'havien vist mai.

Aquell somni queda interromput per l'inici de la Guerra Civil. Antoni Benaiges és detingut, torturat i assassinat pels colpistes el juliol de 1936, i la promesa als seus alumnes mai no es pot complir.

La novel·la combina el rigor històric amb la narrativa per reconstruir tant la figura del mestre com el context social i polític de l'època. Més enllà de relatar una història personal, reflexiona sobre el valor de l'educació, la llibertat, la memòria democràtica i les conseqüències de la repressió franquista.

L'obra forma part del conjunt de treballs que han contribuït decisivament a recuperar la figura d'Antoni Benaiges, juntament amb les investigacions de Sergi Bernal, els documentals, les exposicions i, posteriorment, la pel·lícula El mestre que va prometre el mar (2023), que va donar a conèixer aquesta història a un públic molt més ampli.
🔥✊

90 anys d'un crim 90 anys d'una promesa

Aquest mes de juliol la memòria ens convoca a dos aniversaris que comparteixen el mateix origen, però que caminen en direccions oposades. Un és llum. L'altre, foscor.

Fa noranta anys naixia un dels quaderns escolars més bells que ha donat mai la pedagogia Freinet: El mar. La visión de unos niños que no lo han visto nunca. Un petit miracle imprès amb tinta, il·lusió i llibertat. Un quadern escrit per uns nens i unes nenes de Bañuelos de Bureba que mai no havien contemplat l'horitzó blau, però que el van saber imaginar amb una sensibilitat infinita.

Capseta en la que el Benaiges conserven tots els quaderns publicats a aquella escola. Mont-roig. 2010.

«El mar serà molt gran, molt ample i molt fondo», escrivia un infant. I les pàgines s'omplien de somnis repetint una mateixa esperança: «El mar serà... El mar serà...».

Descarrega-te'l

Aquelles paraules tenien un nom al darrere: Antoni Benaiges, el mestre que havia convertit una petita escola rural en un espai de llibertat, on els infants pensaven, escrivien i imprimien els seus propis llibres gràcies a la impremta Freinet. Ell els havia fet una promesa: aquell estiu viatjarien fins a Mont-roig del Camp, a casa de la seva família, perquè, per fi, poguessin veure el mar amb els seus propis ulls i substituir la imaginació per l'experiència. Ja no escriurien «El mar serà...». Escriurien: «El mar és...».

Antoni Benaiges a la Plaça Major de Briviesca.

Però aquest juliol també ens recorda l'altra cara de la història.

Fa noranta anys, aquell mateix mestre era assassinat pels feixistes i enterrat en una fossa comuna. Amb ell van voler matar una manera d'educar, una manera d'entendre la llibertat i una manera d'estimar els infants. També van voler enterrar una promesa.

Exhumación de la Fossa de la Pedraja, 2010.

No ho van aconseguir.

Perquè les bales poden silenciar una veu, però mai un somni. Noranta anys després, aquells nens continuen parlant a través de les seves paraules. El quadern El mar continua emocionant lectors d'arreu del món. I la promesa d'Antoni Benaiges continua viva cada vegada que un mestre dona la paraula als seus alumnes, cada vegada que una escola educa en llibertat i cada vegada que la memòria derrota l'oblit.

Hi ha promeses que no les pot complir una sola persona.

Hi ha promeses que acaba complint la memòria de tot un poble.